Perquè ens exhorten les paraules: Maria Mercè Marçal i Lévinas.

A vegades hi ha mirades, paraules, poemes, pintures o persones que t'exhorten, que et toquen el més profund de la carn, que se senten com punyals que travessen la pell més tendra, o, potser, com una carícia de consol. Hi ha coses que toquen. I, per a mi, aquest és el cas de Maria-Mercè Marçal, però també d'Emmanuel Levinas.

Porto uns dies ben connectat emocionalment a totes dues. Elles, com a figures de referència -encara que no sé ben bé de què- són punts de retorn, de visita i revisita continua. Punts d'acollida. Perquè malgrat ser jo qui acull les seves paraules (o qui ho intenta), és el meu cos, el més íntim de mi, que se sent realment acollit, abraçat i volgut en el seu apropament. I hi haurà qui pugui dir que això és una projecció que faig sobre elles. I és clar que ho és, però no del tot. Hi ha quelcom en les seves paraules, en la manera en la qual escriuen que et resulta propera, delicada, vulnerable, íntima. Fins i tot en Lévinas, que fa textos filosòfics, per tant, més distants i categorials (que no categòrics), podem trobar cert aixopluc dins la seva difícil però no recaragolada terminologia.

El cas és que les seves paraules, de totes dues autores, ens acaben exhortant, ens fan desitjar poder passar-hi més de temps, llegint encara més textos i, tot plegat, perquè expressen una genuïna preocupació per allò que ens toca i ens preocupa. Com un dol col·lectiu que s'entreteixeix en les seves metàfores i expressions i que acaben fent vida. Com el drac de Sant Jordi, que de la ferida n'acaba sortint una flor, però sense la parafernàlia sexista, és clar.

Per cert, com a dada curiosa, Maria Mercè Marçal vivia al meu barri, Vilapicina, i va ser una de les fundadores d'un bar-llibreria ("el Xoc") que configurà un perifèric-centre cultural de la ciutat: obrer, feminista i català. Com ha de ser.

Per poder seguir-nos abraçant. Per seguir-ho fent amb paraules. I per seguir honrant el llegat d'aquestes autores.

Gràcies, Maria-Mercè. Gràcies, Lévinas.

Joan B. Fernandez

pd: podria seguir parlant de com ens dolem en paraules i com això implica també una creació, noves poètiques i, per tant, noves formes de viure.