Oblidar el teu nom

«Una mirada que et reconeix ja és una mirada que diu el nom»

«... la llengua, i sobretot els noms, són les cordes blanques que ens separen de l'abisme»

«Esborrar el nom i assassinar el jo van junts.»

Josep Mª Esquirol.

Podem. Pensem, actuem, ens fem càrrec. L'ésser humà pot i pot de maneres molt diverses. El seu enginy li permet de molt, però mai s'acaba de desfer del temps. És cert que la nostra capacitat és excepcional, inimaginable temps enrere, però encara finita. Si més no, hi ha actes valents que intenten sobreposar-s'hi. És el cas de la promesa. Nietzsche ja es fixà en això i digué: «No és pròpiament aquest el problema de l'home?» (Nietzsche, pàg.85). I és que vet aquí que la promesa tracta d'obrir-se camí en el demà; i el seu dir, de "disposar del futur per endavant". Mirem de traçar un camí i seguir-lo al llarg dels dies, tot malgrat saber que una ventada pot deixar les nostres paraules en el no res. Essent, de fet, és el més probable.

Nietzsche ens mostra un camí que fa pensar, però ben mirat ens sorgeix una pregunta: «Com és que en la dissecció de la promesa gairebé no apareix l'altre, a qui es promet?» (Esquirol, pàg.50). Un cop més, Josep Maria Esquirol sent brillant en l'anàlisi. Un pot prometre's a sí, en efecte. Però no és a cas amb l'altre que pren un caràcter emfàtic? No és davant d'algú on les disculpes es fan més necessàries que mai? Aquí veiem bé que el fet de la responsabilitat dona pesadesa als nostres actes, perquè del que posem al món ens hem de fer càrrec. No es diu en va.

Ara bé, és curiosa la vinculació que podem traçar amb l'amor. Si el poder més sublim de l'ésser és la promesa, què podem dir de l'amor? L'amor és un lligam inigualable, és la més bella responsabilitat, i potser la més difícil de totes. L'amor sorgeix com una promesa per sempre. No incondicional, no susceptible de dany, renunciable, però que neix desitjant l'impossible eternitat. Prometre estimar és seguir de la mà, seguir perquè plegats fem de les nostres vides quelcom millor.

Tu em fas bé, i en veure't em fas feliç. Em fas tant de bé que t'estimo, i vull estimar-te durant més temps. Així prometo, una promesa que duu el teu nom i visualitza el teu rostre. El nom, perquè és el subjecte que acompanya tot dir d'aquesta unió tan maca i valuosa. El rostre, la part del cos que ens uneix, que ens fa entendre, que et permet expressar i que m'afecta. És l'expressió dels teus ulls, els teus llavis, que m'apel·len i em fan recordar el teu nom. I vull seguir recordant-lo, doncs és el tresor sagrat que m'acompanya i m'acull en la teva absència.

Sempre que escric semblo acabar en un mateix punt: La pàgina 29 del llibre Humà més Humà, un poema de Pere de Casaldàliga que diu així:

Al final del camí em diran:

¿Has viscut? ¿Has estimat?

I jo, sense dir res,

obriré el cor ple de noms.

El nom és l'objecte de la promesa, i en el cas de l'amor esdevé la promesa més íntima, més profunda, més valuosa. No és contractual, més aviat prové d'acollir-lo, de voler portar-lo amb tu:

«Sí, estimar és el principal infinitiu de la vida. I no hi ha res més radical que aquest verb. Res més radical... llevat dels noms que necessàriament l'han d'acompanyar.» (ibid.)

El nom és l'element radical de la promesa, un intent valent d'oposar-se al temps, i per això, un intent destinat al fracàs. S'oposa a allò que vindrà, sabent que la companyia acabarà un dia, que vet aquí que deixarem un cop de recordar aquells noms que ens semblen ara inoblidables. La promesa es trencarà, però sembla pagar la pena. Aquesta acció tan maca i suïcida, tal com ens diu Nietzsche, es dona a partir de dos facultats imprescindibles: l'oblit i la memòria.

L'oblit intenta fer lloc, fer "tàbula rassa" per tal de recordar. La memòria, en canvi, vol retenir, seguir portant el moment passat en el present. I la promesa, un cop l'oblit fa lloc, és l'intent projectar una «memòria de la voluntat» (Nietzsche, pàg 86) vers el futur. El fet rau en que si bé la memòria porta el passat en el present, en la promesa diu: «et portaré sempre amb mi». L'acció de romandre plegats diu voler estendre's per sempre més, i la memòria intenta retenir-ho.

Però la memòria acaba per fallar. Un fet tràgic, potser el fet que acompanya la mort, o bé que l'avança. No podem mantenir el record del nom "d'algú" que ens estima i ens va estimar. No podem recordar aquells mots que vam reconèixer com a sagrats, cordills blancs que ens separaven del precipici, una trena de noms que ens feia seguir dempeus. Sense el nom, el jo que recordàvem mor, i amb ell, mor part de nosaltres. La promesa d'amor és l'element més íntim, i el seu oblit, potser, el més tràgic de tots.

- Nietzsche F. (1995), La genealogia de la moral, Barcelona: Edicions 62, trad. Joan Leita.

- Esquirol J.M (2023), Humà més Humà, Barcelona: Quaderns Crema.