El gest i la mort

El gest. La concreció de l'acte. La materialitat d'un fer. La fenomenologia d'algú que fa. El gest, donat pel miracle de la vida. El gest, un privilegi més d'aquest inici meravellós. El fet del seu privilegi ens permet mostrar-lo com una resistència. Resistència a què? Doncs des del prodigi del naixement es resisteix a la mort, al patiment com avantsala del morir. La vida es persegueix a sí. Ho fa de forma insaciable, encara que tràgica. Aquest fet no té millor paradigma que el darrer gest, un gest lent i tremolós que es preveu irrepetible. Un gest últim que ha vist créixer la seva debilitat, ha anat veient com aquells gestos eren més dèbils, menys resistents.

La joventut dona lloc a una actitud precipitada, cercant el límit del gest, el límit d'allò simbòlic, per bé de conèixer el seu camp d'acció. En aquest gesticular és on un coneix, doncs topa amb allò que és feridor i allò que ho és menys; i axí aprèn. Però per sobre de tot, veu que cap gest escapa ni transcendeix el temps, com tampoc la mort. Tampoc la fisicalitat no pot ser traspassada. En efecte, malgrat desitjar-ho, no puc traspassar la fina i delicada pell de l'altre estimat. El món i l'alteritat acaben per mostrar-se com un clar (i també essencial) límit del jo. Però en ells hi ha gestualitat i carícia que bé els apropa. A partir de l'altre, el jo i el món es pot fer un refugi. Podem fer de la companyia una llar que compartir i que, junts, resistim units contra la fredor i la quietud de la intempèrie.

La precipitació del jove fa conèixer, també prendre consciència. Una consciència tràgica. No obstant, l'adult a través de l'educació i l'orientació del gest va prenent un horitzó. La decepció, la consciència tràgica alhora que l'alegria i la meravella es van conformant com les polaritats del dolor i l'assolida resistència, del patiment i del bell moment d'alegria. És per això que en aquest procés va arreplegant tot allò important. Potser és això al que diem "maduresa". És la creació d'una llar i el seu manteniment el que esdevé el seu horitzó. La llar és tot allò simbòlic que fa de la duresa de la vida, alguna cosa més tova. Amics, amors, família, llibres... tot això com a arrelaments, com a brúixoles existencials.

Si més no, com bé sabem, tot foc s'apaga. La il·lusió de la cerca ha esdevingut llar. Però la llar, poc a poc, va grinyolant. Les seves parets es deterioren. El foc de la seva xemeneia ja crepita menys. Del foc poc a poc es va fent una brasa. El gest esdevé més aviat indicador de tot allò que ja ha sigut i intenta romandre. Malgrat això, aquest gest és el més essencial de tots, és aquell més vital i profund. El gest de la vellesa és el que ens mostra el privilegi i la importància de la repetició. Perquè allò que es repeteix, en la tremolor d'unes mans pansides, no és sinó el darrer i més àlgid alè de vida. Aquest gest és sempre curós, delicat, i honest. Perquè quan el gest fins i tot costa, aquest és genuí i important. Per això és tan necessària l'escolta i atenció als avis. Perquè a través del gest un aprèn i s'orienta. Perquè a través del gest expressen allò més veritable. Perquè a través de l'últim gest abans de la mort s'expressa la resistència més íntima.