Amics i Amigues

Últimament penso recurrentment en l'acte d'estimar. Si ho faig és perquè em veig exercint-lo i, alhora, veig d'altres que n'exerceixen sobre mi. Hi penso no només per això, també perquè mai he comptat amb uns amics amb els que em senti veritablement estimat, perquè mai he trobat aquell grup de persones que m'estimin, m'abracin, m'escoltin, em comprenguin. No n'havia tingut fins tot just ara. Vet aquí que Milan Kundera titula una de les seves obres "la insuperable lleugeresa de l'ésser", i sent aquesta una obra tan brillant com inconsistent ─força més inconsistent que brillant, simple i vulgar a vegades─, crec que la lleugeresa es troba, precisament, allà on no es troba la veritable amistat.

És ben curiosa aquesta idea i, de fet, mentre escric tot això de cop em pregunto pel seu sentit, la seva coherència, però bé us en puc dir que hi ha una intuïció darrera d'aquesta declaració, hi ha un sentir; i com tots sabem, ─perquè us he recomanat a Unamuno a tots i totes vosaltres─ el pensar no es sinó del sentir, i aquell qui pensa no és sinó l'home de carn i ossos. En efecte, la lleugeresa es troba en la rialla fàcil, en la companyia banal, en l'elevació de l'esperit en el territori de la despreocupació, sense comprensió, sense ajuda, sense estimar. Perquè només en l'estimar, en aquell do de la gratuïtat vers l'altre que conforma les més belles imatges i accions, un preveu la gravetat de la vida (que no pas la pesadesa). Només en l'estima es pateix per la mort, només en l'haver estimat es té un dol; només en haver rebut ens topem amb el límit, amb la nostra ferida.

I és que l'amor no és lleuger, sinó que estova. No és lleuger perquè no vol desempallegar-se de la vida, no vol deixar de "tocar de peus a terra". En canvi, estova perquè fa companyia, perquè amb la mà, l'abraçada, les paraules, fa del dur sòl de la intempèrie alguna cosa de més còmode; fa l'existència més habitable. Siguem sincers, la mort m'aterra, i m'aterra com a tots ens ho fa. Crec que mai podré estar prou preparat per enfrontar-m'hi. Si bé la filosofia per Plató es una "preparació per la mort", jo, com un nen petit, em veig tot intentant filosofar per poder digerir d'alguna forma aquest fet tan radical i espantós, tot sabent que no ho aconseguiré mai. Vull assimilar l'inassimilable.

En aquesta por a la mort es genera una major obertura, una major vulnerabilitat que és donada per la voluntat d'endinsar-se en l'incomprensible. Però en aquí és que es comprèn l'impossibilitat d'un sentit de forma estricte. Només comprenent allò tràgic un es dona compte de per què coses com el "superhome", la "raó universal", "la raó" resulten absolutament inconsistents amb el nostra hàlit vital. Si la filosofia intenta reorganitzar les idees a partir d'una organització coherent és perquè es troba impossibilitada per oferir una orientació clara. Per això mateix, la «claredat i distinció» cartesiana no es mostra sinó com el plantejament més miop i superb. Per això mateix, tanta saviesa rau en plantejaments com els de Josep Mª Esquirol ─si no el menciono exploto─, doncs a través de la parresia (sinceritat) i de la humilitat de qui sap que "poc és molt" se'ns ofereixen petites senyals ben significatives, ben indicatives.

Bé, el mateix passa amb vosaltres. Tots i totes vosaltres sou paraules que estoven, paraules que fan companyia, paraules sinceres i humils, sou gestos d'amor, gestos que permeten a un cuidar-se; tots ells donen lloc a que puguem guarir de la ferida infinita, i feu de la pesadesa de Kundera un petit miracle en forma d'abraçada. I com deia Pere Casaldàliga:

Al final del camí em diran:

¿Has viscut? ¿Has estimat?

I jo, sense dir res,

Obriré el cor ple de noms.

Dedicat per tot aquell que s'hi trobi en el reflex d'aquestes paraules,

Us estimo,

Joan.